Allò que queda és el nom d’un projecte fotogràfic que vaig creant al llarg dels anys. M’entretinc allà on vaig fent fotografies d’aquestes coses petites, insignificants, que al capturar-les es transformen. Prenen força i llum. I hi apareix una bellesa que hi estava amagada.
En Allò que queda reuneixo un seguit de fotografies que escapen de la fotografia. No volen ser un reflex de la realitat, una forma de representació, sinó més aviat una reivindicació d’una bellesa amagada. Fotografies que plantejo com a pintures, que busquen acostar-se al llenguatge pictòric en la seva capcitat d’expressar allò sensual, particular i efímer. Com diria Berger per la pintura, fotografies que cerquen la immovilitat de la imatge pintada com una via per expressar l’atemporalitat.
Allò que queda és obra del pas del temps. Temps que degrada, embruteix, oxida, malmet, esquerda, corca la matèria i les coses. Però és quan es capta aquest malmetre’s, que la fotografia allibera la matèria del temps. No només perquè irromp el moment, sinó també, i gràcies al contingut estètic del qual n’és efecte, l’inverteix significativament. La fotografia en aturar el temps allibera aquests fragments de realitat i els transforma. Un detall minúscul, insignificant, passatger, és el que adquireix rellevància. En descontextualitzar el fragment, el posa en valor. Suggereix. És allò que queda. I així intento acostar-la a la pintura i a una meditació.
Són finestres on deixar-nos seduir pel color i per la llum, com si es tractés d’una pintura abstracta. Esdevé insignificant el moment i el lloc on han estat fetes, perquè en qualsevol lloc i en qualsevol moment les hi podríem descobrir. Únicament són fruit de la mirada atenta.
Cada fotografia és el que queda del procés que l’ha portat fins aquí, l’instant capturat. Però no m’interessa com s’ha produït el canvi sinó el que en resulta i com aquest té la capacitat de suggerir el passat i de situar
-nos en el present. Fotografies on submergir-se i sentir allò que som: el que queda del que hem viscut.
Estic atenta. Em situo i m’aturo en aquests petits fragments perquè m’atrapen. M’ajuden a ser aquí i ara, perquè em conviden al gaudi per ells mateixos. Perquè sí, i sense esperar-ne res, per plaer estètic.
I potser aquesta és una de les coses que queda de la pintura en la fotografia. Un llenguatge que és del temps i que alhora ens convida a l’atemporalitat.
Fotografies que són presències d’Allò que queda, després de tot.
Clara Sopeña Falcó 